El problema és que, com més pretén una ortografia senyalar amb precisió una pronúncia, més difícil esdevé, més excepcions comporta i més traves suposa per a l’usuari de la llengua, sobretot el novell.
L’ortografia i l’ortoèpia com uns vasos comunicants, en què si pretenem orientar una pronúncia precisa causem un problema en l’accés a l’escriptura correcta.
Ara bé, si pretenem que l’ortografia faci més accessible la pronúncia, correm el risc de fer inaccessible la mateixa ortografia.
Que l’ortografia no pot abastar tota la pronúncia no és nou, tot i que fins ara això no havia generat problemes.
L’ortografia, doncs, prescriu una pronúncia particular de dues vocals que resulta difícil de distingir i articular en un discurs espontani, i, alhora, genera una casuística tan elevada que fa necessari un aparell d’excepcions enorme (ningú ho diria, però mots com Màrius i reunió són excepcions de Màriüs i reünió).


Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/10/11/cultura/1476202910_453933.html