Ens referim al llibre, acabat de publicar, Aristòtil, Ètica nicomaquea, text establert, traduït i anotat per Josep Batalla (Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum, 2016).
La citació sembla molt oportuna, i diu més sobre el traductor i editor del llibre que sobre el llibre mateix, perquè Aristòtil, en un passatge del capítol novè de la seva Ètica, té prou cura d’establir que “deu homes encara no són una ciutat, i cent mil ja no són una ciutat”.
Presents en la memòria del filòsof eren aquelles parelles d’amics tan elogiades pels grecs (vegeu la pàgina 873 del nostre llibre d’avui) que van ser Aquil·les i Pàtrocle, Orestes i Pílades, o Teseu i Pirítous, tan preuades com a exemple de civisme, gosadia i noblesa de caràcter per Plató, Xenofont, Plutarc o Ciceró.
Atenes ja s’havia convertit en una ciutat vençuda i difícil de governar, i les actuals Catalunya, Espanya o Europa sencera són conglomerats de ciutats i ruralia que no poden governar-se com una ciutat on pugui regnar aquesta “concòrdia” homogènia, de comuna benvolença i d’amistat basada en la virtut compartida, tal com era el desig d’Aristòtil.
Cap articulista s’atreviria a parlar dessús dessús d’aquesta Ètica, de manera que ens limitarem a parlar del concepte d’“amistat” que s’hi analitza, que és, comptat i debatut, el pinyol de tota la teoria moral i política del deixeble de Plató.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/06/29/opinion/1467223798_523135.html
