I és que, en el fons, el que està en joc al camp de batalla de les ciutats invisibles és l’hegemonia cultural de Catalunya.
L’aproximació a aquestes ciutats invisibles –“barris immirats que el poder i els mitjans de comunicació no volen veure”, diu Pérez Andújar- i el relat sobre la seva història i identitat popular s’ha convertit en un camp de batalla del procés polític català.
Políticament, l’univers metropolità és prou complex com per no respondre al tòpic del cinturó roig, taronja o morat.
Potser això explica, en part, les crítiques de “biaix ideològic” i “subtil manipulació” en “ofrena a Ada Colau” que Patricia Gabancho (La construcció d’un mite, 25/7/2016) ha dedicat als llibres Barris, veïns i democràcia i Les ciutats invisibles, ambdós editats per L’Avenç.
Només cal passejar per les ciutats metropolitanes que no visita el foraster, i que ni tant sols són matèria d’afers exteriors per a TV3, i comprovar que hi ha poques estelades.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/07/28/opinion/1469719692_313802.html
