Això generava “relacions complexes amb la gent autòctona, treballadors amb tensions politicolaborals amb la Guàrdia Civil i de tipus moral amb l’Església”.
Ramon Solsona, autor d’“Allò que va passar a Cardós».
I aquí va començar a documentar-se, cosa que es va acabar traduint en un esquema gegantí amb totes les centrals que s’acabarien aixecant, cadascuna d’un color, i les seves característiques tècniques i humanes.
Així, el present novel·lístic del 1965 es desenvolupa “sempre amb diàlegs molt directes, poca descripció i acotacions”.
En aquest discurs ha intercalat uns monòlegs, “a la manera d’un documental, com si parlessin a càmera, de gent que va viure les obres i els fets i els explica”, i que serveixen a l’autor per “reconstruir la memòria col·lectiva i donar fe de tot allò d’interès sociològic, econòmic o demogràfic” que va comportar l’epopeia.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/08/31/cultura/1472653653_962078.html
