Els egipcis s’enterraven amb magranes –fruita que dura molt i és símbol de poder i que duu una corona a un capoll de l’esfera.
Els xefs són els nous déus menors, emperò pocs usen o tenen a la carta magranes, caquis, codonys, gínjols, nesples, murtons… tan nostrats i tan poc exòtics.
La magrana clivellada, oberta per on val badar, trencada sense tallar-la amb ganivet, mostra una cara que s’assembla al trencadís postmodernista de Gaudí i Jujol.
Esflorar la fruita com qui passa el rosari és una oració de fidelitat, estima o amistat amb als altres menjadors.
És un clàssic la salsa de magranes agres amb porcella de Nadal.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2015/10/17/espana/1445093645_064877.html
