Però un país que vol saber la veritat del que va passar i acaba sabent-la, que vol conèixer els enganys dels seus dirigents com un acte de normalitat democràtica i no com una provocació antipatriòtica, mereix respecte i consideració.
La determinació de Bush, l’activisme de Blair i el seguidisme d’Aznar en l’explosió del volcà iraquià només els ha castigat en la seva reputació.
Si absurda va ser la intervenció, més irresponsable va ser encara la gestió de l’endemà d’arrogància i de preparació nul·la que esglaia, per allò que indica sobre la fragilitat de la gran potència i els seus acompanyants.
D’aquesta frivolitat en dóna testimoni el mateix Blair quan intenta justificar-se dient que va obrar de bona fe i que no en va preveure les conseqüències.
El despit anglès (ha estat l’Anglaterra profunda, més que Gran Bretanya, la que ha trencat amb Europa) ha provocat reaccions de decepció, i fins i tot de ràbia, tant a les illes com al continent.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/07/08/opinion/1467991204_275833.html
