I és aquesta relació la que diferencia el comunitarisme sectari (i narcisista), parapetat en una relació acrítica amb si mateix, de la nació oberta i empàtica.
I així la independència s’ha convertit en poc temps en el projecte polític amb més suport social de la societat catalana.
Tot i amb la seva component reivindicativa latent, la Diada durant molts anys va ser poc més que l’últim pont de l’estiu.
No és cap descobriment dir que tota nació és una ficció, una construcció de l’esperit, com ho és, per exemple, la idea de Déu o el diable.
Els símbols i la unitat nacional no hi són per tancar la boca de les minories.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/09/09/opinion/1473431655_484059.html