Aquest últim element sembla ser molt important, per com es va gestar i pels efectes que va tenir.
La celebració del Congrés de Cultura Catalana entre el 1975 i el 1977 demostrava tota la transversalitat de la voluntat de superar el efectes d’allò que que Josep Benet havia anomenat “l’intent de genocidi” contra la llengua i la cultura catalanes.
En un bon principi CiU (així com UCD, per altra banda) havia plantejat una doble xarxa escolar, una en català i una segona en castellà.
Tot i així, el consens sobre els pilars del model (cooficialitat i discriminació positiva a l’ensenyament obligatori), la voluntat de promoció de la llengua i alhora la exigència d’abordar la qüestió amb extrema cura, ha estat clarament a l’ADN de totes les forces catalanistes.
Un dels consensos més forts que hi ha hagut des del restabliment de la democràcia i de l’autonomia a Catalunya després del franquisme ha estat sobre la normalització lingüística.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/04/03/opinion/1459674720_102653.html
