Barcelona no manté la llengua catalana perquè hi sigui fidel, sinó per una regeneració lingüística fenomenal que modifica les condicions socials de la llengua com no s’ha vist mai.
I d’aquí no hem sortit, de tal manera que, avui, continuem comptant amb aquesta fidelitat com el principal actiu per projectar la llengua cap al futur.
Aquella que sovint es reserva per a l’idealisme màgic: la llengua catalana, contra tota lògica i de manera única, ha sobreviscut a l’abassegadora dinàmica centrípeta dels estats.
El català ja no servia per a res i els prohoms de l’època es conformaven amb un certamen poètic.
La ciutat passa de 100.000 habitants el 1825 a mig milió el 1900, tota una revolució migratòria protagonitzada sobretot per catalanoparlants monolingües, molt d’ells valencianoparlants, i per una testimonial immigració aragonesa.
Fuente: http://cat.elpais.com/cat/2016/05/15/cultura/1463333493_389440.html
