Manel Garcia, la quarta novel·la d’Antoni Vives (Barcelona, 1965), no trenca amb les constants que han guiat els seus llibres anteriors.
PASSIÓ, MORT I RESURRECCIÓ DE MANEL GARCIAAntoni VivesProa592 pàgines.
Que Vives atribueixi a aquesta forma de vida unes característiques i unes excel·lències més delicades i serenes que les discòrdies familiars no deixa de ser un dels motius pels quals aquesta novel·la —que pretén ser el retrat testimonial d’un moment— deriva cap a la inversemblança.
Si el lector, a més, és algú atent a la música de les paraules, tampoc li serà difícil arribar a la conclusió que el gran anhel de Vives en aquesta novel·la —descriure tots els aspectes i ambients de la Barcelona d’avui— no acaba d’aliar-se amb el resultat per culpa d’una prosa que danya l’oïda.
Com passava a les seves novel·les anteriors, el lector que cregui que la literatura és el que queda després d’eliminar tot el que no és literari —que s’ha d’escollir el que és fonamental i retirar el superflu—, pensarà que li cau a sobre un torrent de repeticions innecessàries i que hauria calgut un treball de sega més rigorós.
Fuente original: Una família catalana | Cultura | EL PAÍS Catalunya
